Els frescos romànics de Santa Coloma d’Andorra

La notícia del dia és, naturalment, el retorn dels frescos romànics a l’església de Santa Coloma d’Andorra. L’acord al qual han arribat el govern andorrà, la República Federal d’Alemanya, la comunitat d'hereus del baró Cassel van Doorn i la Fundació Prussiana per al Patrimoni Cultural, permetrà la tornada de les pintures al seu territori d’origen.

Els frescos foren venuts a la dècada dels anys trenta del segle XX pel bisbat d’Urgell, i acabaren a les mans del col·leccionista belga baró Cassel van Doorn, que residia a la costa blava. Per causa del seu origen hebreu, van Doorn hagué d’exiliar-se durant la segona guerra mundial, i els nazis es feren amb els frescos andorrans i els dugueren a Alemanya, on han restat fins avui. El compromís alemany de restituir les peces d’art espoliades pels nazis als seus legítims propietaris ha permès, tot i que després de llargues vicissituds, l’acord entre els hereus del baró i el Principat, que ha comprat les pintures per 4 milions d’euros, preu que inclou els costos de la important restauració a que foren sotmeses fa una dècada.

El govern andorrà té previst el retorn del frescos per d’aquí a molt poc temps, i sembla que ja al mes d’abril podrien ser exposats en un espai temporal. La seva ubicació definitiva ha de ser el futur museu nacional andorrà. No sabem si s’ha pensat en restituir les pintures al seu emplaçament primigeni, la bella església de Santa Coloma d’Andorra, un edifici amb elements pre-romànics i romànics, que destaca pel seu característic campanar de planta circular.

Per als interessats en les pintures, que daten del segle XII i s’atribueixen a un anònim Mestre de Santa Coloma, recomanem l’excel·lent catàleg de l’exposició Magister Sancta Columba. La pintura romànica del Mestre de Santa Coloma i la seva època (Viena edicions, 2003).

Notícies d’art a la premsa

A la premsa dominical d’avui hi ha un parell de reportatges ben interessants. El primer, al setmanari Presència, es refereix a la intervenció que Miquel Barceló acaba d’inaugurar a la catedral de Palma. El text, signat pel periodista Joan Riera, retreu a l’artista la poca visibilitat del caràcter religiós de la decoració ceràmica de la capella de l’Altíssim, així com l’absència de Barceló durant la missa d’inauguració de l’obra. És una crítica legítima, que desborda notòriament el marc estrictament estètic. L’obra de Barceló decora un edifici religiós... o és una obra pensada i projectada només per al turisme? L’article també permet descobrir la manca d’unitat en el sí de l’església mallorquina sobre el projecte, i com d’aquest inevitablement se n’ha acabat apropiant l’administració popular, inauguració amb els reis d’Espanya inclosa, que això sempre permet sortir a les fotos. Sabem també, gràcies al text de Riera, que projecte no neix de l’episcopat mallorquí sinó del mateix pintor de Felanitx, que ho exigí fa uns anys com a contrapartida per acceptar un doctorat honoris causa per la Universitat de les Illes Balears. Política illenca i ambició personal, companys de viatge d’aquesta obra magna de Barceló. Res de gaire sorprenent, però és bo de conèixer el rerafons de totes les històries.

El segon reportatge, a El Punt, informa del mercat negre d’objectes artístics a Catalunya, i de com el país ha deixat de ser un territori bàsicament espoliat per a convertir-se en espoliador. I Barcelona, diu, és “una capital del tràfic d’art robat”.

Les 100 arquitectures més destacades dels EUA (?)

Per a celebrar el seu centanari, l’American Institute of Architects ha realitzat una enquesta per a seleccionar els cent edificis més notables dels Estats Units. Els arquitectes de l’associació van fer una primera selecció de 247 obres (les que van ser votades almenys per sis dels associats), sobre les quals es va preguntar després a una mostra de població de gairebé 2000 persones.

Els resultats de l’enquesta, naturalment, tenen més a veure amb la celebritat dels edificis que no pas amb el seu valor històric, monumental o estètic, però la llista no deixa de tenir cert interès, ni que sigui per curiositat. Aquí teniu els 25 primers llocs, que copen curiosament (o no curiosament) edificis simbòlics de Nova York i Washington DC.

1. Empire State Building (Nova York)
2. The White House (Washington)
3. Washington National Cathedral (Washington)
4. Thomas Jefferson Memorial (Washington)
5. Golden Gate Bridge (San Francisco)
6. U.S. Capitol (Washington)
7. Lincoln Memorial (Washington)
8. Biltmore Estate - Vanderbilt Residence (Asheville, N.C.)
9. Chrysler Building (Nova York)
10. Vietnam Veterans Memorial (Washington)
11. St. Patrick’s Cathedral (Nova York)
12. Washington Monument (Washington)
13. Grand Central Station (Nova York)
14. The Gateway Arch (St. Louis)
15. Supreme Court of the United States (Washington)
16. St. Regis Hotel (Nova York)
17. Metropolitan Museum of Art (New York City)
18. Hotel Del Coronado (San Diego)
19. World Trade Center (Nova York)
20. Brooklyn Bridge – (Nova York)
21. Philadelphia City Hall (Philadelphia)
22. Bellagio Hotal and Casino (Las Vegas)
23. Cahedral os St. John the Divine (Nova York)
24. Philadelphia Museum of Art (Philadelphia)
25. Trinity Church (Boston)

Arqueologia (males notícies)

La detenció de més 50 persones relacionades amb l’espoli de jaciments arqueològics del sud de la península ibèrica, posa de manifest que la naturalesa humana és mesquina (què hi farem) i que la protecció del patrimoni històric a l’estat espanyol és encara francament escassa. Lamentable.

D’altra banda, llegim al New York Times que les obres olímpiques a Pequín han motivat la descoberta d’innombrables tresors arqueològics... bona part dels quals acaben arrasats per la necessitat d’edificar ràpidament les infrastructures dels Jocs. Diu que a la Xina, tanmateix, l’arqueologia és una disciplina en auge gràcies, curiosament, a la voraç industrialització del país i a les obres que aquesta comporta. Que la major part de les troballes siguin amagades pels constructors o pel govern, per així no haver d’aturar les obres i estalviar-se costos, és exactament el mateix que ha passat (i que encara passa) a casa nostra.

El Panteó de Roma, obra de l’emperador Trajà

Llegim a l’Art History Newsletter d’avui (que cita un article del Wall Street Journal) que segons els darrers estudis el Pantheon de Roma podria no ser obra de l’emperador Adrià, com tradicionalment s’havia considerat, sinó del seu predecessor imperial, Trajà. Aquestes són almenys les conclusions de l’especialista Lisa Hetland, que ha revisat la datació dels segells dels maons emprats en la construcció, resituant-los majoritàriament en època trajana.

Els resultats d’aquesta investigació es van donar a conèixer el novembre passat en una conferència dedicada al Pantheon romà organitzada pel Karman Center for Advanced Studies in the Humanities de la ciutat suïssa de Berna. Aquest centre d’estudis humanístics té entre els seus projectes de recerca un completíssim estudi del gran temple romà, que a més és accessible a la xarxa, com veieu aquí).

Els frescos de la catedral de València quedaran al descobert

Aquests dies és notícia la presentació al públic dels frescos renaixentistes trobats a la cúpula de la capella major de la catedral de València. Aquests frescos es van descobrir el mes de juny de 2004 sota d’una decoració barroca, i ara, una vegada restaurats, es deixaran permanentment a la vista després que s’hagi retirat la major part dels elements d’aquesta decoració del segle xvii.

Les pintures foren encarregades el 1472 per Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, sembla que en una visita que féu a València com a delegat pontifici. Són obra de dos notables pintors italians dels quals és ben coneguda la seva activitat a València, Paolo de San Lecoadio i Franceso Pagano, que introduïren als països catalans certes formes del quattrocento tardà. Aquí podeu veure diverses imatges dels frescos valencians.

Descoberta arqueològica a prop de Stonehenge

Un equip d’arqueòlegs britànics ha trobat un poblat neolític a Durrington Walls, molt a prop de Stonehenge (BBC). La descoberta confirma que l’àmplia extensió del complex cultual centralitzat pel cèlebre monument circular, el més notable i destacat dels cromlechs de les illes britàniques.

Segons el director de les excavacions, Mike Parker Pearson, aquest nou assentament funcionava només com a hàbitat estacional en relació a les activitats que es duien a terme a Stonehenge, possiblement vinculat a celebracions de culte funerari. Tanmateix és el conjunt d’aquesta època (2600-2500 aC) de majors dimensions que s’ha descobert en tota la Gran Bretanya. La seva cronologia, per cert, es correspon exactament amb la datació del primer cercle de Stonehenge (les sarsen stones), fet que confirma la directa relació entre els dos nuclis.

Reverse Grafiti

Llegim en alguns blocs que parlen d’art contemporani (comenceu pel Looking Around del crític Richard Lacayo, i aneu fent) diversos escrits que parlen d’una curiosa moda de carrer, el Reverse Grafitti. Es veu que diversos grafiters en diferents ciutats del món practiquen una nova modalitat de pintura urbana tot creant imatges a partir de la neteja de les superfícies embrutides per la contaminació, la pols, el vent, les deixalles... Utilitzant raspalls, estris per a rascar o fins i tot mànegues amb aigua a pressió, elaboren nous gràfics, dibuixos, tags i coses d’aquestes sobre els murs ennegrits pel pas del temps.

La idea té certa gràcia, i falta veure com serà tractada aquesta nova (relativament nova) modalitat de grafitti per part de les autoritats. Hi haurà multes per netejar les parets? Des de la modèstia d’aquest bloc, proposem encara una idea més transgressora. Proposem als grafiters que netegin completament les parets, sense crear-hi dibuixets, deixant-les polides del tot, brillants des de qualsevol punt de vista. Serà el súmmum de la radicalitat artística, l’aplicació dels principis de Malevitx a l’art del carrer. The next big thing.

I com que les etiquetes són fonamentals, en aquests àmbits tant contemporanis, ja hem pensat també el nom d’aquest nou moviment artístic-urbà: Total Clean-Art (TCA). És el futur, amics grafiters. Tots us ho agrairem.

Arxiu Torres Clavé

El Col·legi d'Arquitectes de Catalunya acaba de rebre l'arxiu familiar de Josep Torres Clavé (El Periódico). Torres Clavé fou arquitecte fundador del GATCPAC, i un dels més reconeguts representants de l’arquitectura moderna a Catalunya, a més de director de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona durant els anys de la guerra civil. La donació del seu arxiu permet al Col·legi d’augmentar el seu fons, completíssim, sobre el Grup d'Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània.

L’obra potser més coneguda de Torres Clavé, realitzada conjuntament amb Josep Lluís Sert i Joan Baptista Subirana, és l’edifici del Dispensari central antituberculós de Barcelona (1936). Va ser també dissenyador i el principal impulsor de la revista d’art d’avantguarda AC.

Swab: Nova fira d’art contemporani a Barcelona

A la primavera se celebrarà una nova fira internacional d’art a Barcelona, anomenada Swab. Sorgida des del sector privat, pretén omplir el buit que sobre aquest tipus de grans esdeveniments hi ha a la ciutat comtal. La fira tindrà lloc a l’edifici de les Drassanes, concretament entre els dies 10 i 13 de maig, i es tracta d’una iniciativa del col·leccionista Joaquín Díez-Cascón que comptarà amb 45 galeries d’arreu del món, de les quals únicament se n’ha convidat quatre de catalanes: Senda, Iguapop, ADN i Estrany-de la Mota.

Per a més informació podeu consultar la web de Swab, que és molt estupenda però que ni utilitza l’adreça .cat ni té versió catalana. Només en anglès i en aquest gran idioma súperinternacional que és l’espanyol. Deu ser que no fa “modern”, la llengua catalana...

Ruïnes precolombines al Perú

Acaba de fer-se pública la descoberta d’una estructura precolombina al Perú, que correspondria a la cultura chachapoya, segons l’arqueòleg britànic Keith Muscutt, de la Universitat de California-Santa Cruz (Reuters). Les runes d’aquest possible centre cerimonial, que s’ha anomenat Huaca La Penitenciaria i és format per una gran plataforma, una plaça i diverses construccions, es troben en un indret remot de la selva alt-amazònica, en els marges del què fins ara s’ha considerat el territori chachapoya.

La civilització chachapoya (els “guerrers dels núvols”) se situa cronològicament entre el 800 i el 1475, abans de l’adveniment dels inques, que els substituïren com a ètnia governant a la zona andina. La ciutat descoberta sembla que fou abandonada fa almenys uns 400 anys.

Doctors vs. monografies

Interessants dades a l’Art History Newsletter d’avui. Tot i que el context és estrictament nord-americà, s’informa de l’augment de doctors en història de l’art que han passat dels 130 per any de la dècada dels noranta fins als 200 d'ara mateix. Un 75% són dones, per cert. La mala notícia és que aquest increment no va relacionat amb una mateixa pujada de les publicacions acadèmiques, i el nombre de monografies de temàtica artística editades als EUA ha anat baixant significativament en els darrers temps. Llegiu, per a més informació al respecte, The State of Scholarly Publishing in the History of Art and Architecture de Lawrence McGill.

Programació de La Fontana d’Or per al 2007

S’ha presentat la nova temporada al centre cultural de la Caixa de Girona, La Fontana d’Or (El Punt). Continua la política de grans exposicions atractives per a un públic ampli, aquest any amb una mostra estrella dedicada al cubisme (és curiosa la fixació pel cubisme dels grans centres expositors del país), que obrirà el 25 de maig i durà per títol L'època cubista. Un raonat desajustament dels sentits. També s’entreveu el sentit comercial de l’exposició sobre Tintín en el món d'Hergé, que des del 16 de març presentarà obres de la col·lecció privada de Jordi Tardà, que a més és el comissari de la mostra.

Més sobre la polèmica dels museus a França.

El diari Libération publica avui (“Des collections d'art pour l'humanité”) la presa de posició sobre l’afer per part del Consell Internacional de Museus (Icom), que defensa l’aplicació del concepte de “patrimoni universal” als fons dels grans museus d’art (i dels petits). En el context del polèmic acord entre el Louvre i el govern dels Emirats Àrabs Units, la postura de l’Icom sembla donar suport a l’ampliació de la política de cessions del museu parisenc, ja que l’augment generalitzat dels préstecs d’obres d’art entre els diferents centres ha de permetre una internacionalització de les col·leccions i un acostament més senzill al públic d’arreu del planeta.

És clar que tot això són sobretot bones paraules. Perquè la realitat dels fets és que aquesta nova política de cessions del Louvre, tant discutida a França, ve motivada fonamentalment pels sucosos beneficis econòmics que el ministeri de cultura gal obtindrà de l’acord.

Barceló a la catedral

La capella de sant Pere de la catedral de Mallorca és a punt d’estar enllestida del tot, després que s’hagi pràcticament acabat la instal·lació dels vitralls (Diari de Balears). La capella, decorada per Miquel Barceló, s’obrirà al públic el proper 2 de febrer i permetrà de contemplar un particular acostament entre la bellíssima fàbrica gòtica i el personal univers icònic del pintor mallorquí.

El “Louvre de la sorra” i la polèmica museològica a França

A la veïna République hi ha una considerable polèmica museològica després que el desembre passat el museu del Louvre signés un acord de col·laboració amb les autoritats dels Emirats Àrabs Units per tal de crear un museu d’art a la capital d’aquest país del golf Pèrsic, Abu Dhabi. Un museu que sembla que fins i tot podria dur la “marca” Louvre, si més no durant primers anys de vida: le Louvre des sables, li diuen de moment els francesos, sempre tant lírics.

El nucli de la polèmica es troba en la política de cessions del Louvre parisenc, que prestaria al nou centre aràbic unes 300 peces pròpies. Aquestes cessions podrien limitar-se a períodes curts de temps (tres mesos) o tot al contrari allargar-se durant un màxim de deu anys. Cal dir però que la contrapartida és veritablement sucosa, perquè el govern de l’Elisi rebria a canvi una quantitat pròxima als 700 milions d’euros, que anirien íntegrament a la Direction des Musées de France (DMF); repercutirien, per tant, en tota la xarxa de museus de l’estat.

Bona part del sector cultural s’ha posicionat contra del què es considera una política excessivament comercial del Louvre. Un article de premsa aparegut el 13 de desembre a Le Monde, “Les musées ne sont pas à vendre”, va obrir la discussió pública reprovant aquesta nova política del museu parisenc, que ja va començar amb el préstec de 185 grans obres al High Museum d'Atlanta, durant 11 mesos i a canvi de 13 milions d’euros. L’article va signat per Françoise Cachin (directora honorària dels Musées de France), Jean Clair (escriptora i exdirectora del Museu Picasso de París) i Roland Recht (professor al Collège de France), i ha rebut ja nombrosos mostres de suport, canalitzat entre d’altres pel reconegut web La Tribune de l’Art, al qual podeu accedir per anar veient com evoluciona el debat.

Podeu llegir a continuació l’article de Le Monde, que reprodueixo directament aquí (via bloc Una temporada en el infierno) pels que no sou/som abonats al diari gal.

“Jusqu’à présent, le monde des musées français était envié pour l’exceptionnel soutien dont il bénéficie de la part de l’Etat et des municipalités. Il l’était par exemple aux Etats-Unis, où un seul musée est national, celui de Washington. Tous les autres dépendent majoritairement de l’argent privé.

Bien sûr les musées français savaient obtenir occasionnellement une aide provenant du mécénat privé, en particulier pour les expositions plus prestigieuses ; et il faut saluer cette nouvelle loi qui propose de fortes exemptions fiscales aux entreprises et personnes privées qui donnent des oeuvres d’art importantes, ou de l’argent pour les acquérir. Nous avons aussi souvent, en échange de mécénat, organisé pour le Japon ou Taïwan, pays pauvres en art occidental, des expositions à caractère scientifique, conçues par les conservateurs français.

Pourtant, hormis le Musée Guggenheim de New York, qui fut le désastreux pionnier de l’exportation payante de ses collections dans le monde entier, et se vante d’être un “entertainment business”, l’éthique des musées outre-Atlantique et du reste de l’Europe demeure jusqu’à présent irréprochable, mettant au premier plan les devoirs concernant les collections, la recherche, leur enrichissement, le travail scientifique des conservateurs, le rôle éducatif de l’institution, le respect du public, bref, les codes déontologiques des musées publiés par l’ICOM (Conseil international des musées).

Philippe de Montebello, directeur du Metropolitan Museum de New York, avait déjà, en septembre 2003, lancé un avertissement sévère sur la commercialisation effrénée du patrimoine public, en particulier par le système des “loan fees” (prêts payants) d’oeuvres et la tendance de certains musées à s’orienter vers les “marchés culturels” et les “parcs de loisirs”. Ils risquent, avait-il ajouté, “d’y perdre leur âme”.

Aujourd’hui, avec l’exemple de l’opération du Louvre à Atlanta, où des tableaux qui comptent parmi les plus grands chefs-d’oeuvre des collections comme le Et in Arcadia Ego de Poussin, le Baldassare Castiglione de Raphaël ou Le Jeune Mendiant de Murillo, ont été déposés dans la riche cité du Coca-Cola, pour un an ou trois mois, selon les oeuvres, en échange de 13 millions d’euros.

Nous ne méprisons ni l’argent, ni le mécénat, ni l’Amérique, comme l’on risque très rapidement de nous en accuser ! Mais tout cela peut nous entraîner dans une déviance que nul ne pourra bientôt plus limiter. Sur le plan moral, l’utilisation commerciale et médiatique des chefs-d’oeuvre du patrimoine national, fondements de l’histoire de notre culture et que la République se doit de montrer et de préserver pour les générations futures, ne peut que choquer. Et puis pourquoi les sept millions de visiteurs annuels du Louvre, payants pour la grande majorité, devraient-ils être privés de ces oeuvres si longtemps ? Il est facile et injuste de mépriser un public à cause de son engouement monomaniaque pour La Joconde. Nombreux, fort heureusement, sont ceux qui vont découvrir autre chose.

La permanence de certains chefs-d’oeuvre qui forment les collections d’un musée est une exigence que peut avoir tout visiteur. La quête de manne financière à laquelle pousse le nouveau statut des grands musées français peut expliquer certaines dérives, mais, fort heureusement, tous n’y cèdent pas.

Le pire est encore à venir. L’exemple actuel d’Abou Dhabi est alarmant. Ce pays d’à peine 700 000 habitants se propose de construire, dans un site touristique et balnéaire afin d’en augmenter l’attractivité, quatre musées, dont un inévitable Guggenheim, et un “français”, portant la griffe “Louvre”, mais obligeant à des prêts à long terme tous nos grands musées, dont les responsables n’auront plus leur mot à dire. Ce sont nos responsables politiques qui sont allés offrir ce cadeau royal et diplomatique. Contre près de 1 milliard d’euros… N’est-ce pas cela “vendre son âme” ?

Et qu’en est-il des intérêts réciproques avec la Chine ou l’Inde ? Une annexe du Musée national d’art moderne à Shanghaï semble être envisagée, alors que l’espace actuel du musée dans Beaubourg interdit de déployer ses collections, pour la plupart en réserve, qui feraient de lui, s’il y avait à Paris l’espace qu’elles méritent, l’un des deux plus beaux et des plus grands musées d’art moderne du monde, avec le MOMA de New York.

L’ensemble des grands musées français et européens ont résisté à ces expansions ou locations commerciales et médiatiques et les désapprouvent. Tout comme s’y opposent la plupart des conservateurs français, contraints à un devoir de réserve contestable sur des sujets qui sont pourtant l’essence de leur métier. Bien sûr, il faut prêter des oeuvres d’art si leur état le permet et si leur sécurité est garantie, mais gratuitement, et dans le cadre de manifestations qui apportent une contribution à la connaissance et à l’histoire de l’art. C’était, jusqu’à présent, un impératif moral et scientifique.

Selon quel principe, soucieux de la conservation et de la mise en valeur des collections patrimoniales, devrait-on utiliser les oeuvres d’art comme des monnaies d’échange ? Les enjeux politiques et diplomatiques doivent-ils primer sur toute autre considération et entraîner des dépôts payants d’oeuvres essentielles au patrimoine d’un pays ? Serions-nous le seul pays d’Europe à l’envisager ? Et imiter les locations de l’Ermitage de Saint-Pétersbourg à Las Vegas par exemple, pour pouvoir payer ses employés ?

Qu’avons-nous en France de mieux à offrir que nos trésors d’art, qui attirent chaque année une grande partie des 76 millions de touristes, les plus nombreux du monde ? Que l’on puisse rêver d’un monde où circuleraient librement les hommes et les biens de consommation est légitime. Mais les objets du patrimoine ne sont pas des biens de consommation, et préserver leur avenir, c’est garantir, pour demain, leur valeur universelle.”

Una polèmica ben interessant que posa de relleu la crisi d’identitat dels grans museus, quelcom que s’esdevé arreu del món i que planteja la disjuntiva de continuar el camí de popularització i obertura començat amb la gran renovació conceptual dels anys setanta del segle xx, assumint fins i tot estàndards de gestió empresarial, o bé de moderar aquesta política per a reconvertir els museus no solament en institucions generadores de beneficis econòmics i turístics, sinó també en centres d’investigació i recerca cultural.

Xifres rècord al MNAC

El Museu Nacional d’Art de Catalunya va superar durant el 2006 el milió de visitants (Vilaweb). Concretament la xifra de visites registrades és de 1.068.814, la qual cosa suposa un increment del 39% respecte l’any anterior, tot un èxit de la política d’atracció de públic que du a terme el museu des de l’obertura dels espais permanents per a les col·leccions d’art modern i contemporani.

De fet el progressiu augment de les visites del MNAC va iniciar-se ja l’any 2005, quan les visites van augmentar en un 91% respecte l’any anterior. Entre les causes d’aquest increment cal comptar precisament l’obertura dels nous espais expositius, així com l’èxit inqüestionable d’algunes exposicions temporals, i potser també la considerable inversió en publicitat i difusió pública.

La notícia és aparentment positiva, encara que el model d’extrema popularització dels centres museístics té aspectes francament discutibles (algun dia hi entrarem) i que no sempre la massiva assistència pressuposa la presentació d’exposicions de gran nivell. En aquest sentit, algunes de les mostres temporals de l’any passat no eren especialment brillants. La de Caravaggio (octubre 2005-gener 2006) era francament pobra en pintures de l’autor-reclam. A la de cubisme de la col·lecció de Telefònica (desembre 2005-maig 2006) hi mancaven també les obres fonamentals d’aquest moviment d’avantguarda.

En qualsevol cas, aquí pensem que el MNAC ha de convertir-se en una referència no només expositiva sinó també de recerca i d’investigació sobre la història artística del nostre país, una funció ineludible per un centre públic de la seva (indiscutible) categoria.

Un nou museu per a les escultures de l’Acròpolis

A Atenes han començat els preparatius per al procés de trasllat de la ingent quantitat d’escultures de l’Acròpolis cap a un nou museu que ha d’obrir al públic a finals de 2007 (Artinfo). Aquestes peces, entre les quals hi ha nombroses fragments dels frisos del Partenó així com les cariàtides de, fins ara es guardaven en un petit museu situat a l’Acròpolis mateix, originari del segle xix.

La creació del flamant Nou Museu de l’Acròpolis ha de relacionar-se també amb la incansable (però discutida) voluntat dels successius governs grecs de reclamar els celebèrrims Elgin Marbles al Museu Britànic de Londres, que com és sabut Grècia considera indegudament apropiats per l’ambaixador lord Elgin en temps de l’imperi otomà. Una polèmica certament complexa, aquesta, que no sembla que hagi de resoldre’s en els pròxims temps, sobretot perquè l’administració anglesa sembla més aviat reàcia a la devolució d’un dels conjunts estrella del British.

La Batalla d’Anghiari de Leonardo

Una curiosa notícia sobre Leonardo da Vinci (Reuters). El ministeri de cultura italià ha autoritzat l’exploració de la part posterior d’un mur de l’ajuntament de Florència per veure si s’hi conserva la famosíssima Batalla d’Anghiari de Leonardo, obra que es creia perduda o destruïda però que segons una teoria podria trobar-se encara amagada en una paret del palazzo Vecchio florentí.

Es tracta de l’obra que Leonardo realitzà per a la Signoria florentina a partir del 1504, ruvalitzant amb una altra batalla, la de Cascina, pintada per Miquel Àngel; l'estada a Florència de tots dos, així com del jove Rafael, marca un dels moments simbòlicament claus de l'alt renaixement italià. Avui l’entusiasme per Leonardo ha reviscolat gràcies als best-sellers, i sembla que aquesta moda leonardesca ha permès trobar suport econòmic per a la recerca.

Si us interessa el tema, podeu llegir un complet article de Diego Suárez Quevedo: “Leonardo, Miguel Ángel y Rafael, 1504. Hitos de la Historia del Arte quinientos años después” (pdf).

Notícies

L’ajuntament de Figueres es proposa d’ampliar el Teatre-Museu Dalí (Avui). Pretén adquirir la casa Bech, situada al costat de l’edifici del museu, per tal d’augmentar la capacitat expositiva del centre i permetre així l’accés a un major nombre de públic.

El publicista Lluís Bassat vol crear un museu d’art contemporani a Sant Andreu de Llavaneres (El Punt). El fons del museu seria format per la pròpia col·lecció de Bassat, centrada en la pintura contemporània catalana, i l’edifici es construiria en uns terrenys municipals pròxims a la sortida de l’autopista. La proposta té el suport de la coalició que governa l’ajuntament de la població (PP-PSC), però topa amb l’oposició de la resta de grups del consistori que consideren poc adequada la utilització de sòl públic.

No deixeu de consultar el bloc Art Neutre, cada dia amb notícies interessants sobre el món de l’art. Avui parlen de l’obertura al públic del Centre d'Interpretació Arqueològica Espai Santa Caterina, situat al mercat homònim i que pretén explicar l’evolució històrica d’aquesta àrea de la ciutat de Barcelona.