16 de febrer 2007

Crítiques a l’exposició del Hammershøi

Després de veure l’exposició del Hammershøi al CCCB (sobre la qual que ja vam parlar aquí), constatem les virtuts totes de la pintura del danès, serena, freda, subtilment emotiva, rigorosa. Fantàstica. També constatem els defectes absurds del muntatge expositiu, que no només és pretensiós (com passa tant sovint) sinó que és terriblement condescendent amb l’espectador i a més desvirtua la percepció visual de les pintures, que queden ofegades per l’embolcall, mortes. L’equip d’arquitectes que n’ha estat el responsable (l’estudi RCR: Aranda, Pigem i Vilalta) ha prioritzat l’estructura sobre el contingut, i la cosa queda efectivament molt moderna (un laberint gris, focus lumínics estranys, jerarquització sense motiu dels quadres) però impossibilita el gaudiment de l’esforçat visitant. Per altra banda, la presència del cineasta Dreyer és merament testimonial i no aporta absolutament res. Tot plegat, un autèntic desastre.

Compartim, doncs, la crítica que Claret Serrahima i Òscar Guayabero publicaven diumenge passat al Quadern d’art de l’Avui, amb el títol, indicatiu de per on van els trets: “Continent i contingut”. I en recomanem la lectura.