Els frescos de la catedral de València quedaran al descobert
Les pintures foren encarregades el 1472 per Roderic de Borja, futur papa Alexandre VI, sembla que en una visita que féu a València com a delegat pontifici. Són obra de dos notables pintors italians dels quals és ben coneguda la seva activitat a València, Paolo de San Lecoadio i Franceso Pagano, que introduïren als països catalans certes formes del quattrocento tardà. Aquí podeu veure diverses imatges dels frescos valencians.
Segona part del catàleg raonat de Dalí
La primera part d’aquest catàleg es va editar fa un parell d’anys, i encara faltaran tres volums més on es recullin les pintures de l’època de maduresa de l’artista empordanès: 1940-1951, 1952-1964 i 1964-1983. El catàleg raonat resulta en aquest cas imprescindible per a conèixer la veritable obra original de Dalí (o almenys la que ha passat el filtre dels especialistes vinculats a la Fundació), sabudes com eren les vel·leïtats de l’artista (i del seu entorn) en relació a les falsificacions.
Per cert que sembla que els americans estan preparant una pel·lícula sobre la vida de Dalí, que es començarà a rodar el mes de juny i que serà protagonitzada per Al Pacino... (que diuen que corre per Figueres aquests dies).
Descoberta arqueològica a prop de Stonehenge
Segons el director de les excavacions, Mike Parker Pearson, aquest nou assentament funcionava només com a hàbitat estacional en relació a les activitats que es duien a terme a Stonehenge, possiblement vinculat a celebracions de culte funerari. Tanmateix és el conjunt d’aquesta època (2600-2500 aC) de majors dimensions que s’ha descobert en tota la Gran Bretanya. La seva cronologia, per cert, es correspon exactament amb la datació del primer cercle de Stonehenge (les sarsen stones), fet que confirma la directa relació entre els dos nuclis.
Congrés d’escultura romànica (Berlín)
Dedicat a la creació escultòrica del segle XII i a les relacions sempre complexes entre el tardo-romànic i el primer gòtic del nord de França, el congrés reunirà una bona colla noms importants de la medievalística actual dedicada a l’escultura. Cal destacar la presència de William Sauerlander, que realitzarà la conferència inaugural, així com la participació d’especialistes com Yves Christie, Marisa Melero, Anke Wunderbald o James d’Emilio, entre d’altres.
Les columnes de Puig i Cadafalch
Malgrat els esforços de diverses entitats (reunides a la Xarxa), i tot i els vint-i-llargs anys de democràcia, l’ajuntament de Barcelona no ha tingut mai cap interès en recuperar aquest monument, que afegiria no només bellesa sinó també significació nacional i record històric a la zona cultural i museïstica de Montjuïc. Fóra també un reconeixement a la tasca política i artística de Puig i Cadafalch.
Exposició: Rafael Masó i Valentí (Sant Feliu de Guíxols)
L’estada de l’exposició a la vila empordanesa ha servit perquè des del Museu d’Història es faci una crida per a salvar una de les obres de l’arquitecte que es troba en molt mal estat, el xalet Casas (1914). Aquest edifici, que és de propietat privada, exemplifica les influències vieneses de Masó i Valentí i és un dels exemples més característics de l’arquitectura noucentista catalana.
La Universitat de Girona està organitzant per al mes de juliol un seminari sobre la figura de Masó i Valentí, coordinat pel mateix Comadira. Aquí en trobareu informació.
Reverse Grafiti
La idea té certa gràcia, i falta veure com serà tractada aquesta nova (relativament nova) modalitat de grafitti per part de les autoritats. Hi haurà multes per netejar les parets? Des de la modèstia d’aquest bloc, proposem encara una idea més transgressora. Proposem als grafiters que netegin completament les parets, sense crear-hi dibuixets, deixant-les polides del tot, brillants des de qualsevol punt de vista. Serà el súmmum de la radicalitat artística, l’aplicació dels principis de Malevitx a l’art del carrer. The next big thing.
I com que les etiquetes són fonamentals, en aquests àmbits tant contemporanis, ja hem pensat també el nom d’aquest nou moviment artístic-urbà: Total Clean-Art (TCA). És el futur, amics grafiters. Tots us ho agrairem.
Pere Compte - Matteo Carnilivari (exposició a València)
Nascut a Girona, Pere Comte fou un dels principals arquitectes que durant l’esplendorós segle XV treballà a la ciutat de València, on fou mestre d’obres de la catedral, i participa també en l’edificació de les famoses torres de Quart de la muralla valenciana.
Anales de Historia del Arte (nou número)
Entre d’altres articles, destaquem “Estructuras y elementos militares en iglesias fortificadas medievales españolas” de Mercedes Dimanuel Jiménez, “Grabados y reproducciones: la difussion de la imagen del arte, estímulos y referencias” de Mª Pilar Cabañas Moreno, i la reflexió sobre “Los Monumentos a los Caídos: ¿un patrimonio para la memoria o para el olvido?” que signa Mónica Vázquez Astorga.
Arxiu Torres Clavé
L’obra potser més coneguda de Torres Clavé, realitzada conjuntament amb Josep Lluís Sert i Joan Baptista Subirana, és l’edifici del Dispensari central antituberculós de Barcelona (1936). Va ser també dissenyador i el principal impulsor de la revista d’art d’avantguarda AC.
Swab: Nova fira d’art contemporani a Barcelona
Per a més informació podeu consultar la web de Swab, que és molt estupenda però que ni utilitza l’adreça .cat ni té versió catalana. Només en anglès i en aquest gran idioma súperinternacional que és l’espanyol. Deu ser que no fa “modern”, la llengua catalana...
Jornades: Patrimoni, creació i educació
Les jornades tindran lloc al mateix edifici de La Pedrera. Més informació i inscripcions (les places són limitades) al web de la Fundació Caixa Catalunya.
Hammershøi i Dreyer (exposició al CCCB)
És la primera vegada que s’exposa a Catalunya obra de Vilheim Hammershøi, artista notablement desconegut aquí, del qual fins ara només s’havien presentat antològiques a París, Nova York mi Hamburg. La seva obra té una peculiar serenitat, emocional i reposada, malenconiosa sovint, amb un tractament lumínic de certa fredor, que lliga bé amb la seva procedència nòrdica. Vegeu-ne alguns quadres aquí, i més informació de la mostra al web del CCCB.
Exposició: Hispania Gothorum
La mostra, comissariada per Rafael García Serrano, ha estat organitzada pel govern regional a través de l’empresa pública Don Quijote 2005, i compta amb un apartat especial dedicat a la iconografia de san Ildefons, patró de Toledo, del qual es commemora aquest any el 15è centenari del naixement.
Jornada El paper de l’IEC en la construcció de la història de l’art medieval a Europa
Organitzat pels Amics de l’Art Romànic, els participants a la jornada són Jaume Sobrequés, Arturo Carlo Quintavalle, Alain Errlande-Brandenburg, Xavier Barral i Olivier Poisson i Antonio González Moreno-Navarro.
Simposi Els països de parla catalana i Europa durant la darrera centúria
En aquest bloc cultural destaquen les conferències de Francesc Fontbona (“Les influències europees en les arts plàstiques catalanes i la projecció dels artistes dels països de parla catalana a la resta d’Europa”) i de Josep M. Montaner (Les influències recíproques en el camp de l’arquitectura).
Tot i que l’asssistència és gratuïta, cal formalitzar inscripció al Servei d’Informació de l’IEC (informació@iec.cat). Per als estudiants de
Simposi sobre Santiago Rusiñol
Entre els conferenciants, Joaquim Molas, Francesc Fontbona, Vinyet Planella o Baltasar Porcel, que abordaran la figura de Rusiñol tant des de la vessant artística com des de la literària. El simposi finalitza diumenge 28 amb una visita per
Tintoretto al Prado
Com a curiositat, una recerca sobre la família del pintor que ha dut a terme el mateix Falomir amb la col·laboració de Roland Krischel, sembla haver confirmat que la família de Tintoretto, que procedia de Brescia, s’anomenava veritablement Comin (el cognom “Robusti” era només un sobrenom obtingut gràcies a la participació del seu pare en la defensa de Padua contra les tropes imperials el 1509). Ja se sabia que Tintoretto, un altre sobrenom, era derivat de l’ofici del mateix pare del pintor, que era tintorer.
El gòtic mediterrani
Al Museu d’Història de València dijous passat va inaugurar-se l’exposició GothicMED, Les arquitectures del Gòtic Mediterrani, que pretén “mostrar les manifestacions més destacades d'este episodi arquitectònic compartit en els diferents territoris europeus i en particular del Mediterrani”. L’exposició, comissariada per Arturo Zaragozá, consta de diverses maquetes d’edificis gòtics (tant religiosos com civils) acompanyades per textos explicatius que reflexionen sobre el concepte del gòtic mediterrani. Després de València, la mostra viatjarà a Évora, Palerm, Ljubljana i Atenes.
Una de les coses més interessants d’aquesta exposició és que s’hi pot accedir mitjançant internet, gràcies a la (completíssima) pàgina web del projecte GothicMed, un projecte d’abast europeu que impulsa els estudis i el coneixement sobre l’arquitectura de la baixa edat mitjana en tota la regió mediterrània. Algunes imatges i els textos de la mostra són doncs de fàcil consulta a la xarxa, quelcom que per fortuna sembla que comença a ser habitual... tot i que els resultats d'aquest tipus d'experiències digitals solen ser francament millorables.
Mélanges de la Casa de Velázquez (nou número)
Congrés: The Future of Heritage
El 15 de gener va acabar el termini per a la presentació d’abstracts, però resta encara oberta la inscripció al congrés, que tindrà lloc a la ciutat flamenca de Gant. Més informació en el web de l'Ename Center.
Ruïnes precolombines al Perú
La civilització chachapoya (els “guerrers dels núvols”) se situa cronològicament entre el 800 i el 1475, abans de l’adveniment dels inques, que els substituïren com a ètnia governant a la zona andina. La ciutat descoberta sembla que fou abandonada fa almenys uns 400 anys.
Doctors vs. monografies
Jornada d’estudis d’art contemporani a la UdG
La Jornada té per objectiu “detectar les mancances i assoliments aconseguits fins al moment en aquest àmbit, reivindicar el valor dels estudis d’història de l’art locals, i estimular el debat, la difusió i l’aparició de nous estudis d’història de l’art contemporani al territori gironí”. Dirigida per Maria Lluïsa Faxedas (professora d’història de l’art contemporani), la Jornada tindrà lloc a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UdG.
Congrés: Die Basilika (Suissa)
El colloqui tracta de l’origien i l’evolució de la basílica com a tipologia arquitectònica, des de l’antiguitat romana fins al món contemporani. Per a més informació (en alemany) aneu al homepage del congrés.
Journées de l’Histoire 2007
Divendres i dissabte vinent se celebren a París les quartes Journées de l’Histoire, organitzades per l'Association des Historiens i la Sorbona. Un total de 27 conferències conformen el programa de les jornades, sota el títol genèric de “L’Europe et les Nouveaux Mondes, Histoire du regard des européens sur les autres civilisations (VIIe - XXe siècle)”.
Dissabte 21 és el dia dedicat a la història de l’art, amb conferències de Thibaut Wolvesperges (Le goût chinois dans les cours européennes, XVIè – XVIIIè), Véronique Gérard-Powell (Architectures coloniales: l’Amérique espagnole), Christine Peltre (L’Orientalisme), Martin Meade (Architectures coloniales: L’Inde anglaise), Geneviève Lacambre (Le Japonisme) i Bernard Toulier (Architectures coloniales: l’Empire français).
Les jornades se celebren a l’École Militaire de París. Vegeu el programa (pdf) per a més informació.
Programació de La Fontana d’Or per al 2007
Cicle de conferències Tribuna d’Arqueologia
Totes les conferències se celebren a l’auditori del Palau Marc de Barcelona (Rambla de Santa Mònica, 8), a les 19.00 hores. Més informació, aquí (pdf).
Més sobre la polèmica dels museus a França.
És clar que tot això són sobretot bones paraules. Perquè la realitat dels fets és que aquesta nova política de cessions del Louvre, tant discutida a França, ve motivada fonamentalment pels sucosos beneficis econòmics que el ministeri de cultura gal obtindrà de l’acord.
Barceló a la catedral
Menys titulacions...
Aquesta disminució de titulacions no ha d’afectar els (exitosos pel què fa a la demanda) departaments d’Art de les facultats catalanes, malgrat la polèmica que va generar fa un parell d’anys un més o menys informe vinculat al Consejo de Coordinación Universitaria que advocava per la desaparició d’aquesta i altres carreres de l’àmbit de les humanitats.
El “Louvre de la sorra” i la polèmica museològica a França
El nucli de la polèmica es troba en la política de cessions del Louvre parisenc, que prestaria al nou centre aràbic unes 300 peces pròpies. Aquestes cessions podrien limitar-se a períodes curts de temps (tres mesos) o tot al contrari allargar-se durant un màxim de deu anys. Cal dir però que la contrapartida és veritablement sucosa, perquè el govern de l’Elisi rebria a canvi una quantitat pròxima als 700 milions d’euros, que anirien íntegrament a la Direction des Musées de France (DMF); repercutirien, per tant, en tota la xarxa de museus de l’estat.
Bona part del sector cultural s’ha posicionat contra del què es considera una política excessivament comercial del Louvre. Un article de premsa aparegut el 13 de desembre a Le Monde, “Les musées ne sont pas à vendre”, va obrir la discussió pública reprovant aquesta nova política del museu parisenc, que ja va començar amb el préstec de 185 grans obres al High Museum d'Atlanta, durant 11 mesos i a canvi de 13 milions d’euros. L’article va signat per Françoise Cachin (directora honorària dels Musées de France), Jean Clair (escriptora i exdirectora del Museu Picasso de París) i Roland Recht (professor al Collège de France), i ha rebut ja nombrosos mostres de suport, canalitzat entre d’altres pel reconegut web La Tribune de l’Art, al qual podeu accedir per anar veient com evoluciona el debat.
Podeu llegir a continuació l’article de Le Monde, que reprodueixo directament aquí (via bloc Una temporada en el infierno) pels que no sou/som abonats al diari gal.
“Jusqu’à présent, le monde des musées français était envié pour l’exceptionnel soutien dont il bénéficie de la part de l’Etat et des municipalités. Il l’était par exemple aux Etats-Unis, où un seul musée est national, celui de Washington. Tous les autres dépendent majoritairement de l’argent privé.
Bien sûr les musées français savaient obtenir occasionnellement une aide provenant du mécénat privé, en particulier pour les expositions plus prestigieuses ; et il faut saluer cette nouvelle loi qui propose de fortes exemptions fiscales aux entreprises et personnes privées qui donnent des oeuvres d’art importantes, ou de l’argent pour les acquérir. Nous avons aussi souvent, en échange de mécénat, organisé pour le Japon ou Taïwan, pays pauvres en art occidental, des expositions à caractère scientifique, conçues par les conservateurs français.
Pourtant, hormis le Musée Guggenheim de New York, qui fut le désastreux pionnier de l’exportation payante de ses collections dans le monde entier, et se vante d’être un “entertainment business”, l’éthique des musées outre-Atlantique et du reste de l’Europe demeure jusqu’à présent irréprochable, mettant au premier plan les devoirs concernant les collections, la recherche, leur enrichissement, le travail scientifique des conservateurs, le rôle éducatif de l’institution, le respect du public, bref, les codes déontologiques des musées publiés par l’ICOM (Conseil international des musées).
Philippe de Montebello, directeur du Metropolitan Museum de New York, avait déjà, en septembre 2003, lancé un avertissement sévère sur la commercialisation effrénée du patrimoine public, en particulier par le système des “loan fees” (prêts payants) d’oeuvres et la tendance de certains musées à s’orienter vers les “marchés culturels” et les “parcs de loisirs”. Ils risquent, avait-il ajouté, “d’y perdre leur âme”.
Aujourd’hui, avec l’exemple de l’opération du Louvre à Atlanta, où des tableaux qui comptent parmi les plus grands chefs-d’oeuvre des collections comme le Et in Arcadia Ego de Poussin, le Baldassare Castiglione de Raphaël ou Le Jeune Mendiant de Murillo, ont été déposés dans la riche cité du Coca-Cola, pour un an ou trois mois, selon les oeuvres, en échange de 13 millions d’euros.
Nous ne méprisons ni l’argent, ni le mécénat, ni l’Amérique, comme l’on risque très rapidement de nous en accuser ! Mais tout cela peut nous entraîner dans une déviance que nul ne pourra bientôt plus limiter. Sur le plan moral, l’utilisation commerciale et médiatique des chefs-d’oeuvre du patrimoine national, fondements de l’histoire de notre culture et que la République se doit de montrer et de préserver pour les générations futures, ne peut que choquer. Et puis pourquoi les sept millions de visiteurs annuels du Louvre, payants pour la grande majorité, devraient-ils être privés de ces oeuvres si longtemps ? Il est facile et injuste de mépriser un public à cause de son engouement monomaniaque pour La Joconde. Nombreux, fort heureusement, sont ceux qui vont découvrir autre chose.
La permanence de certains chefs-d’oeuvre qui forment les collections d’un musée est une exigence que peut avoir tout visiteur. La quête de manne financière à laquelle pousse le nouveau statut des grands musées français peut expliquer certaines dérives, mais, fort heureusement, tous n’y cèdent pas.
Le pire est encore à venir. L’exemple actuel d’Abou Dhabi est alarmant. Ce pays d’à peine 700 000 habitants se propose de construire, dans un site touristique et balnéaire afin d’en augmenter l’attractivité, quatre musées, dont un inévitable Guggenheim, et un “français”, portant la griffe “Louvre”, mais obligeant à des prêts à long terme tous nos grands musées, dont les responsables n’auront plus leur mot à dire. Ce sont nos responsables politiques qui sont allés offrir ce cadeau royal et diplomatique. Contre près de 1 milliard d’euros… N’est-ce pas cela “vendre son âme” ?
Et qu’en est-il des intérêts réciproques avec la Chine ou l’Inde ? Une annexe du Musée national d’art moderne à Shanghaï semble être envisagée, alors que l’espace actuel du musée dans Beaubourg interdit de déployer ses collections, pour la plupart en réserve, qui feraient de lui, s’il y avait à Paris l’espace qu’elles méritent, l’un des deux plus beaux et des plus grands musées d’art moderne du monde, avec le MOMA de New York.
L’ensemble des grands musées français et européens ont résisté à ces expansions ou locations commerciales et médiatiques et les désapprouvent. Tout comme s’y opposent la plupart des conservateurs français, contraints à un devoir de réserve contestable sur des sujets qui sont pourtant l’essence de leur métier. Bien sûr, il faut prêter des oeuvres d’art si leur état le permet et si leur sécurité est garantie, mais gratuitement, et dans le cadre de manifestations qui apportent une contribution à la connaissance et à l’histoire de l’art. C’était, jusqu’à présent, un impératif moral et scientifique.
Selon quel principe, soucieux de la conservation et de la mise en valeur des collections patrimoniales, devrait-on utiliser les oeuvres d’art comme des monnaies d’échange ? Les enjeux politiques et diplomatiques doivent-ils primer sur toute autre considération et entraîner des dépôts payants d’oeuvres essentielles au patrimoine d’un pays ? Serions-nous le seul pays d’Europe à l’envisager ? Et imiter les locations de l’Ermitage de Saint-Pétersbourg à Las Vegas par exemple, pour pouvoir payer ses employés ?
Qu’avons-nous en France de mieux à offrir que nos trésors d’art, qui attirent chaque année une grande partie des 76 millions de touristes, les plus nombreux du monde ? Que l’on puisse rêver d’un monde où circuleraient librement les hommes et les biens de consommation est légitime. Mais les objets du patrimoine ne sont pas des biens de consommation, et préserver leur avenir, c’est garantir, pour demain, leur valeur universelle.”
Una polèmica ben interessant que posa de relleu la crisi d’identitat dels grans museus, quelcom que s’esdevé arreu del món i que planteja la disjuntiva de continuar el camí de popularització i obertura començat amb la gran renovació conceptual dels anys setanta del segle xx, assumint fins i tot estàndards de gestió empresarial, o bé de moderar aquesta política per a reconvertir els museus no solament en institucions generadores de beneficis econòmics i turístics, sinó també en centres d’investigació i recerca cultural.
Presentació del llibre L'Opus Dei enfronta Aragó amb Catalunya
El llibre ja va ser presentat a la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, a Lleida, el 19 de desembre. Dimecres vinent bona part dels seus autors seran a la presentació barcelonina, que es farà a l’Ateneu Barcelonès (Canuda, nº 6) a dos quarts de vuit del vespre.
Xifres rècord al MNAC
De fet el progressiu augment de les visites del MNAC va iniciar-se ja l’any 2005, quan les visites van augmentar en un 91% respecte l’any anterior. Entre les causes d’aquest increment cal comptar precisament l’obertura dels nous espais expositius, així com l’èxit inqüestionable d’algunes exposicions temporals, i potser també la considerable inversió en publicitat i difusió pública.
La notícia és aparentment positiva, encara que el model d’extrema popularització dels centres museístics té aspectes francament discutibles (algun dia hi entrarem) i que no sempre la massiva assistència pressuposa la presentació d’exposicions de gran nivell. En aquest sentit, algunes de les mostres temporals de l’any passat no eren especialment brillants. La de Caravaggio (octubre 2005-gener 2006) era francament pobra en pintures de l’autor-reclam. A la de cubisme de la col·lecció de Telefònica (desembre 2005-maig 2006) hi mancaven també les obres fonamentals d’aquest moviment d’avantguarda.
En qualsevol cas, aquí pensem que el MNAC ha de convertir-se en una referència no només expositiva sinó també de recerca i d’investigació sobre la història artística del nostre país, una funció ineludible per un centre públic de la seva (indiscutible) categoria.
Un nou museu per a les escultures de l’Acròpolis
La creació del flamant Nou Museu de l’Acròpolis ha de relacionar-se també amb la incansable (però discutida) voluntat dels successius governs grecs de reclamar els celebèrrims Elgin Marbles al Museu Britànic de Londres, que com és sabut Grècia considera indegudament apropiats per l’ambaixador lord Elgin en temps de l’imperi otomà. Una polèmica certament complexa, aquesta, que no sembla que hagi de resoldre’s en els pròxims temps, sobretot perquè l’administració anglesa sembla més aviat reàcia a la devolució d’un dels conjunts estrella del British.
Els millors departamants d’art dels EUA
1) John Hopkins University (Baltimore)
2) New York University
3) University of Illinois at Urbana-Champaign
4) Yale
5) UC Berkeley
6) University of Chicago
7) UCLA
8) University of Maryland at College Park
9) CUNY Graduate Center
10) Stanford
De manera que si voleu anar a fer el doctorat o un post-doc a Amèrica, aquests haurien de ser, en principi, els llocs més adequats.
Anuario de Estudios Medievales (nou número)
El segon article d’interès per a la història de l’art medieval, aquesta vegada a Catalunya, és obra de Miquel Raufast Chico i tracta de l’artesanat barceloní a partir de l’estudi de les entrades reials: “E vingueren los officis e confraries ab llurs entremeses e balls": Una aproximación al estamento artesanal en la Barcelona bajomedieval, a partir del estudio de las ceremonias de entrada real”.
Antològica de Modest Cuixart a Terrassa
La recerca en història de l’art
Aquests Fòrums de Recerca (llegiu-ne la presentació aquí) se celebren des de fa anys, i no cal dir que tenen un notable interès per constatar l’evolució de la investigació científica. Hi ha tanmateix quelcom de preocupant, i és la pràctica absència de la recerca en humanitats. Que som el germà pobre de la investigació (a la universitat i a l’administració, i a tot arreu) és cosa sabuda, però potser hauríem de fer sentir més la nostra veu, d’enfortir el caràcter públic (i la difusió) de les disciplines humanístiques, que avui, reconeixem-ho, més aviat tenen tendència a recloure’s en els seus respectius petits móns íntims.
El reconeixement generalitzat de la recerca humanística, i concretament de la recerca en història de l’art, ha de passar en primer lloc per una accentuació de la voluntat científica dels investigadors. Cal creure molt més profundament en la nostra disciplina, i també en la nostra capacitat com a investigadors. En la nostra importància. I una vegada assolit aquest auto-reconeixement, el què cal és treballar per enfortir les eines i els instruments de la recerca, evolucionar metodològicament, crear grups de treball col·lectiu molt més units i interdependents que els que tenim ara. Comunicar-nos més i millor entre nosaltres i amb la resta del món universitari. I aprendre, molt, de les disciplines científiques i dels seus esforços (tot sovint exitosos) per avançar cap al futur
Hem de decidir, doncs si volem continuar sent aquest germà pobre o si volem (a la Universitat Autònoma i a les altres universitats catalanes) que les humanitats siguin considerades, com passa als països civilitzats, també una necessitat bàsica per al futur, per al món dels nostres fills.
Atlas universitari
A Catalunya les competències són de la Generalitat, i ja veurem com s’encara des de la (discutida) macroconselleria d'Innovació, Universitats i Empresa que presideix el republicà Josep Huguet una possible reducció del nombre de carreres per tal d’acomodar l’oferta i la demanda de places. Diuen que hi ajudarà el procés de Bolonya, que advoca també per una menor especialització de les titulacions.
La Batalla d’Anghiari de Leonardo
Es tracta de l’obra que Leonardo realitzà per a la Signoria florentina a partir del 1504, ruvalitzant amb una altra batalla, la de Cascina, pintada per Miquel Àngel; l'estada a Florència de tots dos, així com del jove Rafael, marca un dels moments simbòlicament claus de l'alt renaixement italià. Avui l’entusiasme per Leonardo ha reviscolat gràcies als best-sellers, i sembla que aquesta moda leonardesca ha permès trobar suport econòmic per a la recerca.
Si us interessa el tema, podeu llegir un complet article de Diego Suárez Quevedo: “Leonardo, Miguel Ángel y Rafael, 1504. Hitos de la Historia del Arte quinientos años después” (pdf).
Cicle de conferències al MNAC
Notícies
El publicista Lluís Bassat vol crear un museu d’art contemporani a Sant Andreu de Llavaneres (El Punt). El fons del museu seria format per la pròpia col·lecció de Bassat, centrada en la pintura contemporània catalana, i l’edifici es construiria en uns terrenys municipals pròxims a la sortida de l’autopista. La proposta té el suport de la coalició que governa l’ajuntament de la població (PP-PSC), però topa amb l’oposició de la resta de grups del consistori que consideren poc adequada la utilització de sòl públic.
No deixeu de consultar el bloc Art Neutre, cada dia amb notícies interessants sobre el món de l’art. Avui parlen de l’obertura al públic del Centre d'Interpretació Arqueològica Espai Santa Caterina, situat al mercat homònim i que pretén explicar l’evolució històrica d’aquesta àrea de la ciutat de Barcelona.
La Fundació Godia prepara nova seu
La setmana passada va tancar la magnífica exposició dels fons medievals del museu, comissariada per Joaquín Yarza. Les dues exposicions previstes per al 2007, encara a la seu del carrer València, giren a l’entorn de la pintura contemporània. La primera obrirà el mes de març amb el títol: “De Fortuny a Barceló. Col·leccionisme de la generació de Francisco Godia”. La segona, a l’octubre, es dedicarà en exclusiva a l’artista mallorquí: “Miquel Barceló en les col·leccions privades”.
Art de la Franja: un llibre necessari
El fons de la qüestió es troba naturalment en la segregació de les parròquies de la Franja de Ponent, que el 1995 van passar de la diòcesi lleidatana, on eren des de nou cents anys enrera (aviat s’és dit) a la de Barbastre, per obra i gràcia de (sant) Josemaría Escrivà de Balaguer i els seus acòlits. Com que des d’aleshores les parròquies formen part d’un bisbat aragonès, les obres d’art que procedeixen d’aquestes belles terres de Ponent haurien de “retornar”, diuen, a l’Aragó. La fal·làcia és enorme, primer perquè la segregació parroquial ja va ser un atemptat contra tots els drets històrics i lingüístics de la població de la Franja (territori que només pertany definitivament a l’Aragó, per cert, des de la divisió provincial del 1833), i segon perquè aquestes obres d’art foren majoritàriament comprades (!) i després restaurades i mantingudes pel bisbat lleidatà.
De manera que no valen aquí comparacions amb el tema dels papers de Salamanca. Si les obres pertanyien a terres de la diòcesi lleidatana, i a més foren comprades a les parròquies pel propi bisbat, ja poden reclamar els aragonesos (no és pas a la Franja mateix, on hi ha les reclamacions) i ja poden dir missa al Vaticà. La propietat de les peces és catalana, i ves per on en aquest país nostre tenim una llei del patrimoni que permet al govern de la Generalitat negar-se legalment a la suposada devolució (que en realitat seria una simple donació).
De tot això, i de molt més, en parla un interessant llibre editat el desembre passat: L’Opus Dei enfronta Catalunya amb l’Aragó. L’art sacre de Lleida en joc (Llibres de l’Índex, 2006). Obra col·lectiva, hi participen Anscari Maria Mundó, Guillem Chacón, Josep Maria Prim i Serentill, Marta Canales, Montserrat Macià i Gou (directora del museu diocesà de Lleida) i Ramon Sistac. La lectura dels diversos estudis és apassionant, i gairebé diria que necessària per a conèixer aquest intent de disgregar el patrimoni artístic de Catalunya rera el qual apareix la maquinària enorme de l’Opus Dei. Una maquinària que fins i tot va pretendre, a mitjans anys seixanta, desvincular de Catalunya tota la província lleidatana per a integrar-la a l’Aragó.
Tot és política, doncs. Potser el què més ens sorprèn és la lamentable indolència que han mostrat respecte a tot aquest afer els polítics del país. Temps hi ha encara, tanmateix, per a resoldre favorablement la situació.
Art digital
Per a més informació podeu consultar el web del CaixaFòrum, així com llegir la notícia apareguda diumenge a El Punt, i ahir dilluns al bloc ArtNeutre.
Cursos a la Societat Catalana de Genealogia
Aquests cursos es fan a la seu de l’Arxiu Nacional de Catalunya (a Sant Cugat) i resulten força bé de preu (entre 40 i 55 euros). Permeten endinsar-se en disciplines que són tangencials a la història de l’art però que sovint poden ésser molt útils per a la investigació. Si en voleu més informació, consulteu el web de la SCGHSVN.
Marcel Durliat
La bibliografia de Durliat és immensa, sempre de molt alta qualitat i generalment dedicada al romànic, amb especial atenció als territoris del Llenguadoc i Catalunya. Especialista en l’arquitectura i en l’art del Rosselló medieval, va ser l’autor del volum corresponent a aquest comtat de la coneguda col·lecció de Zodiaque (Roussillon roman, 1958), i entre moltes d’altres publicacions sobre Catalunya, potser pot ésser destacat l’excel·lent estudi de 1988 Existeix un art romànic català? Reflexions sobre l'arquitectura catalana del segle XI, que va renovar notablement la visió de l’arquitectura romànica del nostre país.
Durliat fou també fundador i un dels principals impulsors de les Jornades d'Estudis Romànics de Sant Miquel de Cuixà, que continuen celebrant-se amb èxit cada estiu. I a la vil·la de Moissac, seu de la cèlebre abadia, funciona des de 1993 un Centre d’Art Roman que porta el seu nom i que es dedica principalment a la pintura i a la il·luminació.
