Segona part del catàleg raonat de Dalí

Llegim al sempre interessant bloc Art Neutre la publicació de la segona part del catàleg raonat de l’obra de Salvador Dalí, corresponent als anys 1931-1939. L’obra s’ha presentat a la Residencia de Estudiantes de Madrid, amb la presència de l’autora Montse Aguer, directora del Centre d'Estudis Dalinians.

La primera part d’aquest catàleg es va editar fa un parell d’anys, i encara faltaran tres volums més on es recullin les pintures de l’època de maduresa de l’artista empordanès: 1940-1951, 1952-1964 i 1964-1983. El catàleg raonat resulta en aquest cas imprescindible per a conèixer la veritable obra original de Dalí (o almenys la que ha passat el filtre dels especialistes vinculats a la Fundació), sabudes com eren les vel·leïtats de l’artista (i del seu entorn) en relació a les falsificacions.

Per cert que sembla que els americans estan preparant una pel·lícula sobre la vida de Dalí, que es començarà a rodar el mes de juny i que serà protagonitzada per Al Pacino... (que diuen que corre per Figueres aquests dies).

Presentació del llibre L'Opus Dei enfronta Aragó amb Catalunya

Dimecres dia 17 de gener es presenta a Barcelona el llibre L'Opus Dei enfronta Aragó amb Catalunya. Tal i com ja vam comentar (aquí) el llibre és un recull de textos de diversos autors al voltant del tema de la segregació parroquial del territori de la Franja de Ponent, que després de mil anys d’història lligat a la diòcesi de Lleida va ser annexionat al bisbat de Barbastre l’any 1995, fonamentalment gràcies a la pressió de l’Opus Dei. El llibre tracta també de la polèmica sobre l’art sacre del Museu de Lleida comarcal i diocesà, i de la (insòlita i perversa) demanda aragonesa de traslladar les peces originàries de la Franja a un presumpte nou museu a Barbastre mateix.

El llibre ja va ser presentat a la seu de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, a Lleida, el 19 de desembre. Dimecres vinent bona part dels seus autors seran a la presentació barcelonina, que es farà a l’Ateneu Barcelonès (Canuda, nº 6) a dos quarts de vuit del vespre.

Art de la Franja: un llibre necessari

De la polèmica sobre l’art de la Franja més aviat se’n parla poc. Perquè interessa poc als polítics catalans. És curiós, la defensa del patrimoni artístic català no interessa als polítics catalans. Només el bisbe de Lleida, Jaume Ciuraneta, s’ha oposat amb fermesa i des del principi a la possibilitat que les obres d’art de les parròquies de la Franja contingudes en el fons del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal siguin traslladades a Barbastre. Aquesta és la voluntat de l’església aragonesa i del govern autonòmic de l’Aragó, amb el beneplàcit del Vaticà i la mà fosca de l’Opus Dei al darrera.

El fons de la qüestió es troba naturalment en la segregació de les parròquies de la Franja de Ponent, que el 1995 van passar de la diòcesi lleidatana, on eren des de nou cents anys enrera (aviat s’és dit) a la de Barbastre, per obra i gràcia de (sant) Josemaría Escrivà de Balaguer i els seus acòlits. Com que des d’aleshores les parròquies formen part d’un bisbat aragonès, les obres d’art que procedeixen d’aquestes belles terres de Ponent haurien de “retornar”, diuen, a l’Aragó. La fal·làcia és enorme, primer perquè la segregació parroquial ja va ser un atemptat contra tots els drets històrics i lingüístics de la població de la Franja (territori que només pertany definitivament a l’Aragó, per cert, des de la divisió provincial del 1833), i segon perquè aquestes obres d’art foren majoritàriament comprades (!) i després restaurades i mantingudes pel bisbat lleidatà.

De manera que no valen aquí comparacions amb el tema dels papers de Salamanca. Si les obres pertanyien a terres de la diòcesi lleidatana, i a més foren comprades a les parròquies pel propi bisbat, ja poden reclamar els aragonesos (no és pas a la Franja mateix, on hi ha les reclamacions) i ja poden dir missa al Vaticà. La propietat de les peces és catalana, i ves per on en aquest país nostre tenim una llei del patrimoni que permet al govern de la Generalitat negar-se legalment a la suposada devolució (que en realitat seria una simple donació).

De tot això, i de molt més, en parla un interessant llibre editat el desembre passat: L’Opus Dei enfronta Catalunya amb l’Aragó. L’art sacre de Lleida en joc (Llibres de l’Índex, 2006). Obra col·lectiva, hi participen Anscari Maria Mundó, Guillem Chacón, Josep Maria Prim i Serentill, Marta Canales, Montserrat Macià i Gou (directora del museu diocesà de Lleida) i Ramon Sistac. La lectura dels diversos estudis és apassionant, i gairebé diria que necessària per a conèixer aquest intent de disgregar el patrimoni artístic de Catalunya rera el qual apareix la maquinària enorme de l’Opus Dei. Una maquinària que fins i tot va pretendre, a mitjans anys seixanta, desvincular de Catalunya tota la província lleidatana per a integrar-la a l’Aragó.

Tot és política, doncs. Potser el què més ens sorprèn és la lamentable indolència que han mostrat respecte a tot aquest afer els polítics del país. Temps hi ha encara, tanmateix, per a resoldre favorablement la situació.